La vaga és l’ùnic camí.
De res serveixen les negociacions que no porten enlloc, perquè el poder no ens pren seriosament. No n’hi ha prou amb mirar cap a un altre costat mentre la vida se’ns va en treballar per a pagar un lloguer. No podem conformar-nos pensant que això no va amb nosaltres, perquè sabem que tard o d’hora, també ens tocarà.
Les condicions laborals que tenim ningú ens les ha regalat. S’han conquerit amb consciència de classe, organització i lluita col·lectiva. La jornada de vuit hores es va aconseguir desprès de la vaga de La Canadenca de 1.919. Les vacances pagades, la protecció davant l’acomiadament o l’assistència mèdica van arribar desprès de dècades de reivindicacions. Els drets laborals s’han conquerit enfrontant-se als que sempre han volgut treure el màxim benefici de la nostra feina.
Els drets depenen de la capacitat de defensar-los.
Avui, mentre ens demanen paciència i moderació, veiem com s’incompleixen drets, es precaritza la feina i es pretén que acceptem com inevitable perdre allò que tant va costar aconseguir. La jornada de vuit hores segueix essent una conquesta fonamental, però la jornada de 40 hores segueix estancades de fa dècades.
Quan temps més acceptarem que les nostres vides giren en torn de la feina?.
Els salaris a Catalunya i a l’estat espanyol quasi no han guanyat poder adquisitiu a les darreres dècades, mentre el cost de l’habitatge es dispara. Ens demanen que ens estrenyem el cinturó, però cada cop tenim menys cintura. Treballem per a viure i acabem vivint per a treballar, i quan arriba el moment de jubilar-nos, també volen que sumem més anys de treball i que malfiem d’unes pensions públiques que haurien de garantir-nos una vida digna.
La patronal ha arribat fins al punt d’anunciar que pretén impugnar la vaga general de l’11N, com si no tinguéssim dret a aturar, a organitzar-nos i a plantar cara, com si poguessin decidir fins on arriba la nostra capacitat de defensar-nos. Mentre, el feixisme rep suports, finançament i espais de promoció, disposat a assenyalar i amenaçar els qui alcen la veu. Volen que tinguem por, que ens callem i que cadascú es busqui la vida com pugui.
Però a tota injustícia es pot oposar una resposta solidària i aquesta resposta ja és aquí. El poble està parlant i organitzant-se des d’abaix. Aquest jovent al qual tants donaven per perdut, al qual es donava per dretà i desmobilitzat, som als carrers, lluitant per la justícia social i construint espais de suport mutu. Veïnes i veïns ens trobem als barris i a les places, organitzem grups de treball, compartim experiències, ens formem i cuidem. Ens arrecerem de la pluja en comunitat. Descobrim que no estem soles i que, quan ens organitzem, podem deixar d’acceptar allò que semblava inevitable.
Perquè els problemes que patim individualment tenen causes comunes i necessiten respostes col·lectives. Perquè no podem permetre que el salari se’l mengi el lloguer, que la jornada laboral ens robi la vida o que la jubilació es converteixi en una nova incertesa.
Volem salaris dignes, una jornada laboral que ens permeti viure, pensions públiques suficients i un habitatge estable i assequible. Volem que l’habitatge compleixi una funció social i que ningú no perdi casa seva per no poder pagar. Volem que l’habitatge no sigui un negoci. Volem que les nostres vides valguin més que els beneficis d’uns quants.
No esperem que ningú ens regali res. Sabem que els drets es conquereixen i es defensen lluitant, i sabem també, que cap negociació no serà suficient si al darrera no hi ha una classe treballadora organitzada, disposada a defensar els seus drets i a conquerir els que encara li neguen.
La vaga és la nostra eina. La solidaritat, la nostra força. L’organització, el nostre camí.
L’11 de novembre tenim una oportunitat per a demostrar-ho. Per a aturar, trobar-nos i fer visible que sense nosaltres res no funciona. Per defensar les nostres condicions de vida i demostrar que no estem disposades a continuar pagant una crisi que no hem provocat.
No cal que pensem igual en tot. Cal que entenguem que compartim molt més d’allò que ens separa. Que la precarietat d’una treballadora, el lloguer impossible d’una família i la incertesa de qui s’acosta a la jubilació, formen part d’una mateixa realitat, i que, davant seu, tenim una cosa molt més forta que la resignació: la nostra capacitat d’organitzar-nos i de lluitar juntes.
El 11N, que s’aturi tot, menys la nostra lluita !! A la vaga general !!
Pels nostres drets, per les nostres vides, per un habitatge digne !!